...i me n'adono que que fa mil anys que no escric... Sonen els Toots & the Maytals, sinònim de somnis tropicals, palmeres i sorreta blanca. Per no traïr el tòpic, diré que la meva abscència aquí no és pas per manca de coses a dir. És impossible no tenir res a dir últimament, amb la que està caient per tots cantons... potser el que passa és que de tantes coses que passen, de tantes situacions injustes que testimoniem a diari, et veus incapaç de processar-les totes i d'abocar-hi tota la passió i ràbia que mereixen, i cagar-t'hi i començar a cremar coses. I senzillament hi passes de llarg, la paciència s'ha tornat un pou enverinat i sense fons...
Sembla ser que la caloreta ha arribat per quedar-se, malgrat que els homes del temps ens atabalen amb baixades de temperatures, núvols i depressions. El compte corrent segueix igual de buit, les mateixes perspectives de sempre per seguir-lo omplint. L'hortet va creixent, amb amor i dedicació, com tot. El français progressa adequadament, però un xic massa a poc a poc. El gat busca moxaines a la meva falda. En el fons, tant que ens escarracem per ser "la polla en vinagre" de la modernitat i la tendència, i al cap dels anys t'adones que tot es redueix a estimar i a saber-ho transmetre. Tractar les coses (les persones) amb cura, amb tendresa, amb dedicació i harmonia. Això fa que tot flueixi, que sigui més fàcil i agradable, i de veritat, hi ha un moment en què veus la llum i comprens que si tot i el teu esforç i actitud positiva, hi ha coses (situacions, persones) que segueixen aportant-te negativitat, doncs és millor començar per una altra banda, en un altre lloc, amb una altra companyia.
I si no ho enteneu, doncs mireu els escrits d'aquest blog de fa un any, o de fa dos, i ho comprendreu. La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...
