…he fet un pas més. He abandonat el polifacètic gris per passar-me al negre radical.
(el de la tristesa més absoluta, del dolor, de la incomprensió, de la devastació, de la solitud, de la incredulitat, de la mutilació dels sentiments, del buit interior, del no entendre el per què, ni saber cap a on).
Un dels meus llibres preferits comença dient:
- L’amor em fa fàstic.
Frase senzilla aparentment, però d’una contundència incontestable si tan sols t’hi pares a pensar una estona. Ai, l’amor… aquell sentiment tan universal, tan comú en totes les persones, tan desitjat i cobejat. Ai, però, quan veus que arriba l’inevitable i se t’escapoleix de les mans, se t’escola entre els dits… i tu no hi pots fer res… En moments com aquest no pots fer altra cosa que burxar-te la ferida, i tirar-t’hi sal si fa falta, per sentir la coïssor ben viva i tenir almenys un motiu físic aparent per vessar rius i més rius de llàgrimes.
Perquè quan l’amor se’n va et deixa corseca, com si t’haguessis transformat en un tros de suro amorf i aspre que desitja viure d’un passat que s’esvaeix, i que intenta evocar un futur que ja no hi és.
(el de la tristesa més absoluta, del dolor, de la incomprensió, de la devastació, de la solitud, de la incredulitat, de la mutilació dels sentiments, del buit interior, del no entendre el per què, ni saber cap a on).
Un dels meus llibres preferits comença dient:
- L’amor em fa fàstic.
Frase senzilla aparentment, però d’una contundència incontestable si tan sols t’hi pares a pensar una estona. Ai, l’amor… aquell sentiment tan universal, tan comú en totes les persones, tan desitjat i cobejat. Ai, però, quan veus que arriba l’inevitable i se t’escapoleix de les mans, se t’escola entre els dits… i tu no hi pots fer res… En moments com aquest no pots fer altra cosa que burxar-te la ferida, i tirar-t’hi sal si fa falta, per sentir la coïssor ben viva i tenir almenys un motiu físic aparent per vessar rius i més rius de llàgrimes.
Perquè quan l’amor se’n va et deixa corseca, com si t’haguessis transformat en un tros de suro amorf i aspre que desitja viure d’un passat que s’esvaeix, i que intenta evocar un futur que ja no hi és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada