Ahir al migdia vaig trucar els companys, i em van dir que ja eren a l'autopista, de camí a l'aeroport. En aquell moment, igual que ara, el meu pensament era allà a la furgoneta carregada de caixes i motxilles, amb ells. Destijaria haver pogut marxar aquest any cap al Sàhara igual que l'any passat.
No sabia què dir-los, tret de desitjar-los un bon viatge i donar-los records, petons i abraçades per tots els amics que tinc allà i que per injutícies de la vida, m'és impossible de veure si no és que previ permís de l'ambaixada algeriana i per desig exprés del Polisario, em conviden a entrar als campaments de refugiats saharauís.
És una puta merda de situació, i no ja per mi, que ja em direu de què puc queixar-me, sinó per ells, per la gravetat de la situació que viuen des de fa més de 35 anys, i que sembla fossilitzada i inalterable, de moment.
Aquest matí, quan m'he despertat, he desitjat amb totes les meves forces veure el sol imponent del desert, i respirar aquell aire tan sec i carregat de sorra finíssima, i sentir els clink-clink dels gotets del te, i veure els camells pasturar pels matolls, i ensumar l'olor del fum omnipresent d'aquell tabac infumable 'american legend', i sentir de lluny en Brahim cridant-me galbi, i en Salek rient amb el seu accent cubà, i els nens corrent descalços entre les pedres i els ferros rovellats darrere una pilota punxada, i les cabres rosegant els plàstics, i els colors vius de les melfes de les dones saharauís, tan precioses i alegres i rialleres...
Però a la meva finestra avui tan sols ha aparegut el de sempre: un dia gris, plujós, tristot. El barça juga a la champions aquest vespre, he d'anar a comprar al caprabo, fer la feina endarrerida del màster, llegir el refotut manual de sociolingüística, trobar un recanvi per a l'escombra...
No sabia què dir-los, tret de desitjar-los un bon viatge i donar-los records, petons i abraçades per tots els amics que tinc allà i que per injutícies de la vida, m'és impossible de veure si no és que previ permís de l'ambaixada algeriana i per desig exprés del Polisario, em conviden a entrar als campaments de refugiats saharauís.
És una puta merda de situació, i no ja per mi, que ja em direu de què puc queixar-me, sinó per ells, per la gravetat de la situació que viuen des de fa més de 35 anys, i que sembla fossilitzada i inalterable, de moment.
Aquest matí, quan m'he despertat, he desitjat amb totes les meves forces veure el sol imponent del desert, i respirar aquell aire tan sec i carregat de sorra finíssima, i sentir els clink-clink dels gotets del te, i veure els camells pasturar pels matolls, i ensumar l'olor del fum omnipresent d'aquell tabac infumable 'american legend', i sentir de lluny en Brahim cridant-me galbi, i en Salek rient amb el seu accent cubà, i els nens corrent descalços entre les pedres i els ferros rovellats darrere una pilota punxada, i les cabres rosegant els plàstics, i els colors vius de les melfes de les dones saharauís, tan precioses i alegres i rialleres...
Però a la meva finestra avui tan sols ha aparegut el de sempre: un dia gris, plujós, tristot. El barça juga a la champions aquest vespre, he d'anar a comprar al caprabo, fer la feina endarrerida del màster, llegir el refotut manual de sociolingüística, trobar un recanvi per a l'escombra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada