Tinc ganes de fugir d’aquesta ciutat grisa i humida que fa tuf de riu i de carpes horripilants de grosses que són. No m’agrada llevar-me al matí i veure com les gotes de pluja o la boira freda m’entelen els vidres de la finestra. Ho odio.
Em preguntes com estic i et responc per obligació que estic bé, que estic il·lusionada amb els canvis i amb la nova vida. Però en realitat em passa una mica el de sempre: em fa por la incertesa que m’envolta de nou, el no-res, el buit, el no saber com ompliré la butxaca i el rebost demà mateix. El fet de no saber si estic fent bé les coses o, si un cop més, m’he tornat a equivocar per culpa de les meves angoixes i emocions.
Viure sempre a cavall de dicotomies i preguntes fa trontollar els peus que em crec ben clavats a terra. Evoco dies passats barrejats amb la teva essència, i un cop més torna a aflorar la vessant més somiatruites i irreal de mi mateixa.
(necessito ja la primavera)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada