Dit u

Quan era petitona, la meva àvia em venia a buscar cada tarda després de dinar amb la bicicleta aquella atrotinadota que tenia i anàvem a fer un volt. Anàvem fins a sta. susanna a l'ermita del sant cristu i li tiràvem una pela (de les rosses d'abans, les grosses). De vegades jo li preguntava a la iaia que per què no un duro? cony, un duro no, em deia, que al cristu no li fa pas tanta falta!

Després em tornava a carregar a la bici i anàvem a ca seu. Mentre ella feia ganxet, jo em barallava amb les agulles fent cadeneta, i quan ja se m'havia fet i desfet cinquanta vegades, em deixava jugar amb el seu joier en forma de casa (el teulat podia aixecar-se). Era allà on guardava les "joies", que de fet, tot eren arracades d'aquelles rodones de pinça -ella no duia forats a les orelles-, de tots colors: roses, perla, fúcsia, vermelles, blaves...
Jo m'ho passava pipa.
Llavors també recordo que tenia una piloteta groga i tot de baletes de vidre, suposo que herència dels meus germans, i que també hi jugava.
A l'hora de berenar sortíem a la plaça i m'asseia a la falda i em cantava l'arri-arri tatanet o el ralet-ralet... I després em prenia el pèl amb allò de... quants dits tens, noia? Deu, iaia. Deu?? Mira: dit u, dit dos, dit tres, dit quatre, dit cinc, dit sis, disset... Així que sempre em deixava amb l'intriga de tenir vint dits, quan jo només me'n veia deu. Quines coses, eh!
Llavors m'explicava algun conte, gairebé sempre queia el llop i les set cabretes i ens pixàvem de riure, o planejàvem l'excusa perquè la mare li deixés comprar-me una nina a ca la montserrat, ben grossa, que les barbies no són nines ni són res!
Abans de sopar, tornava a agafar la bici i som-hi cap a casa, amb el mocador de farcell a la cistella on duia alguna cosa bona per rosegar l'endemà!

Aleshores, el meu poble era un poble, on es veien els camps i la muntanya, i se sentien les campanes de l'església (i no només de nits). El mar era com un cristall, la platja llaaaarga i es podia jugar al carrer, anar a veure les vaques a cal lleter o aprendre a frenar amb la bicicleta en un tros erm al costat de casa.
Ara tot és gris. Ciment, totxo, formigó, obra vista. Cotxes, rotondes, fum, pressa, estrés fastigós. Ai, si la iaia aixequés el cap i veiés que al costat de l'ermita del sant cristu hi ha un macdonald's...