Aquest és moment de l'hora amarga, el moment que tant he temut. Em sento més sola que mai, com si la persona més propera visqués en una dimensió paral·lela, massa lluny de cap abast possible. Com si el món fos un immens desert de sol·litud i foscor. Com si l'únic soroll que ressonés en les parets infinites de l'univers fos el del meu respirar desesperat.
No sé com me'n sortiré, d'aquesta. Crec que estic al llindar de la tempesta. Només desitjo que bufin vents de canvi que se m'enduguin lluny d'aquí, lluny d'aquesta ciutat que abans m'acollia, però que ara m'escup enfora.
I ara, cap a on??
No sé com me'n sortiré, d'aquesta. Crec que estic al llindar de la tempesta. Només desitjo que bufin vents de canvi que se m'enduguin lluny d'aquí, lluny d'aquesta ciutat que abans m'acollia, però que ara m'escup enfora.
I ara, cap a on??
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada