El primer cop

Avui m'estreno.
El primer cop que fas alguna cosa sempre és un moment especial, et queda gravat. Passa el temps i després sempre el recordes amb aquell punt nostàlgic que comporta això de la perspectiva temporal...
No sé què passarà d'aquí a un temps amb tot això, grapat de paraules que deixo aquí, però que en el fons són més per a mi que per a qualsevol lector esporàdic i anònim.
Vull dir que les persones sempre tenim aquella necessitat impersiosa de comunicar-nos, d'obrir la boca i deixar-ho anar tot, afluixar la llengua i dir-li al de davant teu que té una mirada de gat negre que et sedueix fins i tot quan tanques els ulls...!
Aquesta i d'altres salvatjades em passen pel cap.
Unes de banals, del tipus mirar una fulla i començar a pensar en si és composta, simple... i acabar concloent que tant se me'n fot... una fulla és una fulla i punt. D'altres de transcendents com quan comences a pensar en tota aquella merda d'on vinc, què faig, on em portarà tot això, si és que em duu a algun lloc, clar!
Amb aquest garbuix aquí palplantat, tallo la cinteta i dic que ja no sóc verge en això dels blogs, que ja m'he estrenat... I que segur que com totes les coses, aquestes meves parrafades milloraran amb el temps.
Apa doncs, salut!